dimarts, 29 de març de 2016

Coaching per a docents

El paper del docent dins del món educatiu és molt ampli i complex, ja què no només es limita a transmetre coneixements, sinó que és una peça clau en el creixement emocional i personal del seu alumnat. Per millorar i dur a terme aquesta tasca amb èxit, el coaching és una eina important precisament perquè és una metodologia fonamentada en el diàleg transformador encaminat al canvi positiu.

El principal objectiu d'aquest diàleg és arribar a acords i a compromisos individuals, on cada part implicada es compromet a fer allò que realment vol i busca la manera de realitzar-ho. El coaching educatiu es centra especialment a la pràctica professional dels docents per ajudar-los a establir relacions més profitoses amb la resta de membres vinculats a la comunitat educativa.

Aquesta metodologia impulsa el descobriment de les capacitats pròpies del docent per desenvolupar així les seves habilitats i aconseguir els seus objectius com a educadors. La finalitat, doncs, és formar el professorat en els àmbits de l'estabilitat emocional i l'autolideratge, en relació amb els companys de feina, els alumnes i les seves famílies. D'aquesta manera el docent adquireix eines per gestionar i aconseguir un clima adequat a l'aula per realitzar activitats acadèmiques amb la col·laboració i participació de les famílies i els equips directius i multidisciplinars dels centres.

dimarts, 22 de març de 2016

Espai i temps per a la creativitat a l'aula

Deixar espais i temps per a la creativitat a l’aula, acceptant els errors i les equivocacions

L’aula ha de disposar d’espais on els alumnes puguin desenvolupar aquesta habilitat creativa, així mateix cal deixar-los temps per a poder-la afavorir. Les aules haurien de ser llocs on hi hagués fantasia, imaginació, on hi hagués llibertat en les ments dels estudiants.
Per tal de fomentar la creativitat en els alumnes i ajudar-los a trobar els seus elements, és important que aquests puguin experimentar, manipular, combinar, expressar, provar, fer hipòtesis i contrastar resultats. És per aquest motiu que cal que els alumnes comptin amb espais i temps per a poder-ho fer. 
Quan parlem d’espais ens referim a llocs on hi hagi materials i recursos per aplicar la creativitat, llocs que donin pas a la imaginació aplicada a la pràctica i l'experimentació.

Però les accions pròpies de la creativitat porten implícites errors, frustracions i equivocacions que cal valorar en positiu i que s’ha d’ensenyar als alumnes a superar-les per a millorar i progressar. Quan s’allibera la ment i es deixa sortir la imaginació que tenim a l’interior és quan sorgeix l’habilitat creativa. 

Frase de Joan Turu:
Per tal de poder trobar idees, solucions i respostes diferents a les convencionals, és necessari deixar que els alumnes provin, s’equivoquin i ensenyar-los a aprendre dels errors. Per poder-se equivocar, doncs, és necessari gaudir d’espais i temps on poder practicar i experimentar.

dimarts, 15 de març de 2016

Neurociència cognitiva

L'àrea acadèmica que s'ocupa de l'estudi científic dels mecanismes biològics subjacents a la cognició és la neurociència cognitiva. Aquesta disciplina estableix un enfocament específic en els substrats neurals dels procesos mentals i les seves manifestacions conductuals. La neurociència cognitiva apareix com a resultat del sorgiment de les tècniques de neuroimatge que permeten el registre online de l'activitat cerebral humana durant la realització de les tasques cognitives.

L'estudi d'aquesta matèria està aportant nous coneixements sobre temes centrals relatius al desenvolupament humà al llarg del cicle vital. Per això, la neurociència cognitiva té un estret lligam amb l'educació, ja què permet comprovar les bases cerebrals que subjeuen a l'adquisició de les capacitats cognitives i lingüístiques bàsiques de l'ésser humà, així com les que s'adquireixen en el context escolar i educatiu.

La neurociència cognitiva tracta les qüestions següents:

  • Quins mecanismes intervenen als procesos perceptius, atencionals, de memòria i lingüístics a diferents moments del cicle vital i als canvis observats en aquests procesos.
  • Com s'organitza el coneixement que s'adquireix al llarg del desenvolupament i com canvia aquesta organització.
  • Per què i com certs períodes del desenvolupament són més propicis per l'aprenentatge d'algunes habilitats cognitives.
  • Les relacions entre els canvis al cervell (en morfologia, química, connectivitat, etc.) i els canvis observables a la conducta dels nens i les seves habilitats cognitives (rapidesa de processament, complexitat representacional, millora de l'atenció selectiva, de les habilitats lingüístiques, etc.).
Aquesta disciplina té un camp d'estudi entre diverses àrees com la psicologia cognitiva, la neurociència general, la psicologia evolutiva, la lingüística, els trastorns del desenvolupament i la genètica. Gràcies a aquest caràcter interdisciplinari pot establir nombroses relacions en el comportament i la capacitat de millorar el rendiment de l'individu a determinades tasques.

dimarts, 8 de març de 2016

Intel·ligències múltiples

La teoria de les intel·ligències múltiples va ser plantejada pel psicòleg estatunidenc Howard Gardner l'any 1993. Aquesta teoria representa un contrapès al paradigma de la intel·ligència única, ja què proposa que la vida humana requereix del desenvolupament de diversos tipus d'intel·ligència i habilitats, cadascuna d'elles localitzades a diferents àrees del cervell i interconnectades entre si.

Aquest investigador de la Universitat de Harvard va plantejar aquesta teoria en adonar-se'n que la intel·ligència acadèmica (l'obtenció de titulacions i el bon expedient acadèmic) no és un factor decisiu per conèixer la intel·ligència d'una persona, qui per exemple pot obtenir altes qualificacions però tenir problemes per relacionar-se amb els altres.


Gardner va definir i identificar fins a vuit tipus d'intel·ligència:
  1. Intel·ligència lingüístic-verbal: és la capacitat de dominar el llenguatge i comunicar-nos amb altres persones de manera eficaç ja sigui de forma oral, escrita o gestual.

  2. Intel·ligència lògic-matemàtica: és la intel·ligència vinculada al raonament lògic, la resolució de problemes matemàtics, domini dels nombres i l'establiment de relacions, funcions i abstraccions d'aquest tipus.

  3. Intel·ligència espacial: és l'habilitat d'observar el món i els objectes des de diferents perspectives i de representar gràficament les idees, sensibilitzar el color, la línia, la forma, la figura, l'espai i les seves interrelacions.

  4. Intel·ligència musical: és la capacitat de percebre, diferenciar, transformar, expressar i entendre el ritme, timbre, to i melodia dels sons musicals.

  5. Intel·ligència corporal i cinestèsica: és l'habilitat per utilitzar el propi cos per mostrar idees i sentiments, així com les particularitats de coordinació, equilibri, força, flexibilitat i velocitat.

  6. Intel·ligència intrapersonal: és la intel·ligència que denota la capacitat d'autoinstrospecció i d'actuar conseqüentment sobre la base d'aquest coneixement, de tenir capacitat d'autodisciplina, comprensió i amor propi.

  7. Intel·ligència interpersonal: és la capacitat de percebre i distingir els estats emocionals i els signes interpersonals dels demés, i donar una resposta efectiva a aquests.

  8. Intel·ligència naturista: és l'habilitat de distingir, classificar i utilitzar elements del medi ambient i la naturalesa, i relacionar-se amb animals i plantes.

Howard Gardner considera que totes les persones tenen cadascuna de les vuit classes d'intel·ligència, encara que uns destaquen més en unes que en d'altres, sense que cap d'elles sigui més important o valuosa que les demés. També afirma que generalment s'ha de dominar gran part d'elles per fer front als diferents reptes que ens trobem dia a dia. Actualment s'està investigant la inclusió d'una novena categoria, la intel·ligència existencial, referent a l'espiritualitat i la consciència humana.

dimarts, 1 de març de 2016

L'aprenentatge cooperatiu a l'aula

L'ésser humà és un animal sociable per naturalesa. Al llarg de la nostra vida ens trobarem contínuament en circumstàncies en les quals haurem de treballar en equip, el que implica relacionar-nos amb altres persones per arribar a uns resultats o objectius comuns. L'aprenentatge cooperatiu és un mètode pedagògic que tracta d'organitzar les activitats dins de l'aula per a convertir-les en una experiència acadèmica i social.

El principal objectiu d'aquest enfocament és aconseguir que els estudiants aprenguin a treballar en grup i millorin el seu aprenentatge. En aquest sentit, les tasques no es desenvolupen de forma individual, sinó de manera col·lectiva, contrastant les seves idees i intercanviant informació entre ells. D'aquesta manera es pretén, d’una banda, motivar-los per millorar el seu aprenentatge i ajudar a millorar el dels companys, i d’altra banda, fer-los sentir partícips del seu propi procés d’aprenentatge, aspecte que afavorirà l’autorregulació dels seus aprenentatges.

Aquesta tècnica s’estructura en tres àmbits d’intervenció (Pujolàs, 2008). El primer dels àmbits, consisteix en generar una cohesió de grup entre l’alumnat de la classe. Aquesta permetrà iniciar un procés d’ajuda mútua que permetrà, posteriorment, l’ús d’estratègies cooperatives (segon àmbit). Aquestes estratègies, utilitzades com un recurs d’aula, permetran a l’alumnat treballar i aprendre continguts d’una forma més acord a com aprèn el nostre cervell (imitació). L’últim dels àmbits pretén desenvolupar el treball cooperatiu no como un recurs més a utilitzar a l’aula, sinó que té com a finalitat introduir-lo com un contingut més a treballar a l’aula, essent per tant, susceptible de ser avaluat i puntuat com una nota més de classe.

El paper del professor en l'aprenentatge cooperatiu a l'aula també és actiu, ja què ha de dissenyar el projecte i controlar l'estructura de les interaccions per guiar els alumnes cap els resultats desitjats.